Totes dues respostes son clares evasives (a més de bastant evidents) per no haver de dir “no, no puc quedar”. Sembla senzill de dir, pro fixeu-vos un dia qualsevol en les conversacions que teniu amb familiars/amics i compteu les vegades que us diuen no explícitament, feu la prova i veureu que son molt poques.

Suposo que és la por a quedar com un borde o un maleducat es el que fa a la gent evitar aquest tipus de respostes, que per altra banda son les més sinceres i les que eviten més malentesos. Sembla que només estigui bé dir NO als eslògans... no a la guerra, a les drogues, a la LOU, la constitució europea, al transvasament, pro quan es tracta de posar-hi un subjecte i predicat.... MEEEEC salten les alarmes i es bloqueja la part del cervell que afecta la parla i diem tonteries com no se, ja veurem quan tenim perfectament assumit que no ens interessa gens el que ens estan proposant!

I si la cosa no anés així, si aprenguéssim a plantar-nos i a deixar anar una negativa de tant en tant, penseu com la nostra societat canviaria totalment, començant pel matrimoni... quantes bodes s’han celebrat amb els nuvis pensant no quiero i veient sortir per la seva boca un si quiero? Encara que clar, a la inversa també es molt més fàcil quan la núvia crida “vull el divorci!” i el nuvi contesta alleujat un “SI carinyo”.

I com no, m'acomiado amb una famosa cançó d’en Raimon, ell si que en sabia!