I think this initiatve is interesting... can you survive 24 hours without your computer? www.shoutdownday.org proposes March 24th to try ourselves... I bet I can do it, can you?

Estaba yo esta mañana, en mi casa, lavándome los dientes, disfrutando de la tranquilidad matutina de un día de vacaciones sin saber lo que se avecinaba. Estaba trasteando por el baño (me aburro cuando me lavo los dientes) cuando he topado con el colirio para los ojos que usa mi madre y me he encontrado con esto...



¡Acido bórico! ¡En mi casa! ¡Dios mío, vamos a acabar todos entre rejas! Como se entere el Acebes!! Pero os tengo que confesar que la curiosidad me ha superado y he empezado a experimentar.

He cogido el frasco de colirio, lo he agitado bien, y lo he arrojado al suelo esperando la explosión pertinente...



... pero lo único que he descubierto con el experimento es que el frasco de colirio bota.

Ya sé lo que falla… mira que intentar que explote agitandolo... ¡seré tonto! ¡hace falta una mecha! y cual McGyver de estar por casa he preparado mi cóctel molotov-bórico...



... y he descubierto que no es inflamable tampoco… ¡¡pero el papel quemado huele muy mal!!

Mi último intento ha sido usar un temporizador digital como el de las películas, he activado la cuenta atrás, he corrido a esconderme tras una esquina, y 5... 4... 3... 2... 1...



... PIIII Nada. Fracaso total, voy a abandonar los experimentos, lo mio nunca ha sido la química... creo que al final éste colirio solamente va a servir para los ojos... lo más peligroso que se puede hacer con el frasco de colirio ése es tirárselo a alguien a la cabeza y con lo pequeño que es, ¡más vale que lo tires fuerte!

Cal llegir abans la primera part.

Moviment, foscor... no sabia on em duien dins d’aquella horrible bossa, passaven hores i hores i només sentia la remor de les veus esmorteïdes pel gruixut plàstic.

Una mà enfundada en un guant de làtex va obrir la cremallera, i un potent focus de llum que hi havia al sostre em va cegar a l’instant. Poc a poc vaig distingir qui era el meu nou acompanyant, era un home amb ulleres, devia ser metge, perquè duia bata blanca i una mascareta, i semblava molt ocupat parlant pel mòbil.

- Sí, ja el tinc aquí, tot ha anat perfecte, de seguida començarem.

Estava parlant de mi? Començar el que? De sobte vaig entendre on era i per què hi era... es disposava a fer-me l’autòpsia!

Una infermera va entrar a la sala.
- Doctor Mas, el pacient esta llest pel transplantament, podem començar quan vulgui.
- Molt bé, de seguida el porto cap allà.

Transplantament? De que estaven parlant? Si fa hores que soc mort! No és possible!

Em van treure d’aquella fastigosa bossa i em van col·locar a sobre de la freda camilla, tot estava disposat per a l’operació a la que m’anaven a sotmetre i que no acabava d’entendre...

De sobte uns homes uniformats van irrompre a la sala per la força, cridant i posant tot el personal de boca terrosa “alto! Policia!” cridaven. Una jove agent es va apropar a mi.

- Tranquil, tot ha acabat – va dir-me mentre m’injectava quelcom al braç.

L’endemà els diaris n’anirien plens:

“Desarticulada màfia especialitzada en el tràfic d’òrgans: L’organització paralitzava a les seves víctimes amb agents químics durant la nit per a poder fer-les passar per cadàvers, [...] venien els seus òrgans a preus desorbitats [...]”

Jo em vaig despertar a un llit d’hospital, aquest cop no estava sobre una freda camilla sinó a un llit prou confortable. Els rajos de sol entraven per la finestra, i en obrir els ulls la vaig veure a ella. Va córrer a abraçar-me, em va cobrir de petons. Em feia mal tot, pro va ser un dels moments feliços de la vida, recuperar-ho tot quan tot semblava perdut, tornar a la vida, despertar, s’havia acabat.