Fa fred. És el primer que vaig pensar en despertar-me, i era ben estrany, perquè estava ben tapat amb el llençol… suposo que Laura s’ha deixat la finestra oberta… un altre cop.

Em disposava a aixecar-me per tancar-la i fer el mandra durant una horeta més quan em vaig donar compte de que alguna cosa no rutllava... m’intentava moure pro el meu cos no responia, de fet era com si ja no fos el meu cos. Vaig intentar cridar la Laura pro els meus llavis tampoc responien. Angoixa, pànic, vaig caure pres del més absolut horror, què m’estava passant?

Després d’una llarga hora de terror estàtic la Laura va tornar al dormitori i es va adonar que s’havia deixat la finestra oberta, la va tancar i va venir a despertar-me. Em va sacsejar una mica i al veure que no em movia ho va tornar a provar, aquesta vegada una mica més insistentment. Vaig poder veure com la seva cara, a escassos centímetres de la meva, passava del preciós somriure que lluïa cada matí a una expressió del més absolut pànic. Va començar a cridar el meu nom i va córrer a trucar una ambulància. Jo la cridava amb totes les meves forces pro era inútil, perquè el meu cos ja no era meu, i no hi havia manera de fer-lo respondre... estava paralitzat?

Ho sento senyora - va dir un dels metges del servei d’urgències.
No pot ser, no pot ser – cridava la Laura entre plors, sanglots i gemecs.

Bé, sembla que la cosa era d’allò més greu, la Laura semblava desesperada. Llavors va ser quan vaig descobrir-ho, en el mateix instant en que dos joves entraven al dormitori amb una gran bossa negra... m’havien declarat mort! I jo cridava, em sacsejava i donava cops als infermers – bé, al menys dintre del meu cap, ja que el meu cos seguia jaient inert - mentre em tancaven dintre d’aquella horrible bossa. Quin final més horrible! Enterrat viu!

(Continuarà...)