El gran show politic
Estàs llegit això en comptes d'estar veient el debat de política general i és una molt mala senyal... per què la gent no mira el canal parlament? per què no desperta l'interès que hauria de despertar? Ens agraden els piques de gran hermano pro no els piques d'en Mas i en Montilla.
He arribat a la conclusió de que el parlament és poc televisiu. Analitzem punt per punt el que fa que un programa tingui audiència:
1. Sexe:
Està clar que el que ven actualment a la televisió és el sexe. Jo lliuraria el meu cos a qualsevol noia que em parlés a cau d'orella sobre l'estatut, pro veig que la eròtica del poder no és tan efectiva amb el gran públic com ho és amb mi.
Tampoc és efectiu el sex appeal de l'Artur Mas (guapo!!), ni la lluent calba d'en Duràn (diuen que els calbs son molt sexys) així que suggereixo als senyors polítics que canviin els seus caps de files per ties i tios de bon veure, que segur que criden més la atenció. Qui no recorda la Tania Deveaux, que prometia felacions als seus votants? o la Ciccolina?
2. Violència:
Una forma fàcil de fer pujar el share seria dur els enfrontaments dialèctics un pas més enllà. Al centre del parlament s’instal·laria un ring de boxa, en ell els polítics podrien resoldre les seves disputes d'una forma més expeditiva... fets, no paraules.
L’Ernest Benach seria l’àrbitre del combat en aquest cas, i evidentment tot estaria permès, joc brut, trencar cadires al cap de l’adversari, bé el que seria normal. També faria pujar la audiència que els polítics anessin vestits adequadament per la lluita, es a dir sense samarreta i amb unes malles ben lluents, amb les quatre barres i un brodat de l’anagrama del partit corresponent, es clar!
3. Paraulotes:
Aquest punt seria complementari amb el número dos. Els programes de més audiència van farcits de paraules malsonants, crits i amenaces, així que seria molt millor si el realitzador del canal parlament partís la pantalla i enfoqués als dos debatents mentre s’escridassen l’un a l’altre, parlant alhora i insultant-se. També seria molt adequat que la resta de parlamentaris xiulessin o aplaudissin constantment, després de cada acusació mútua.
Per tant, i resumint les tres premises anteriors, el que seria més efectiu seria reconvertir els debats del parlament en un pressing catch a la catalana, i reconeixeu-ho, TOTS acabaríem mirant-ho!
He arribat a la conclusió de que el parlament és poc televisiu. Analitzem punt per punt el que fa que un programa tingui audiència:1. Sexe:
Està clar que el que ven actualment a la televisió és el sexe. Jo lliuraria el meu cos a qualsevol noia que em parlés a cau d'orella sobre l'estatut, pro veig que la eròtica del poder no és tan efectiva amb el gran públic com ho és amb mi.
Tampoc és efectiu el sex appeal de l'Artur Mas (guapo!!), ni la lluent calba d'en Duràn (diuen que els calbs son molt sexys) així que suggereixo als senyors polítics que canviin els seus caps de files per ties i tios de bon veure, que segur que criden més la atenció. Qui no recorda la Tania Deveaux, que prometia felacions als seus votants? o la Ciccolina?
2. Violència:
Una forma fàcil de fer pujar el share seria dur els enfrontaments dialèctics un pas més enllà. Al centre del parlament s’instal·laria un ring de boxa, en ell els polítics podrien resoldre les seves disputes d'una forma més expeditiva... fets, no paraules.
L’Ernest Benach seria l’àrbitre del combat en aquest cas, i evidentment tot estaria permès, joc brut, trencar cadires al cap de l’adversari, bé el que seria normal. També faria pujar la audiència que els polítics anessin vestits adequadament per la lluita, es a dir sense samarreta i amb unes malles ben lluents, amb les quatre barres i un brodat de l’anagrama del partit corresponent, es clar!
3. Paraulotes:
Aquest punt seria complementari amb el número dos. Els programes de més audiència van farcits de paraules malsonants, crits i amenaces, així que seria molt millor si el realitzador del canal parlament partís la pantalla i enfoqués als dos debatents mentre s’escridassen l’un a l’altre, parlant alhora i insultant-se. També seria molt adequat que la resta de parlamentaris xiulessin o aplaudissin constantment, després de cada acusació mútua.
Per tant, i resumint les tres premises anteriors, el que seria més efectiu seria reconvertir els debats del parlament en un pressing catch a la catalana, i reconeixeu-ho, TOTS acabaríem mirant-ho!
