I ja com a traca final del festival vam anar a la marató de l'Auditori de la tarda a veure Fase 7, Tucker & Dale vs. Evil, The Last Exorcism, Monsters (que ja haviem vist) i Secuestrados.

En general el nivell de les pel·lícules va estar bé, i comparades amb les del matí les pelis que van posar eren obres mestres del cinema modern.

La primera peli de la tarda va ser Fase 7, obra del director novell Nicolás Goldbart, que ens narra la paranoia que es desencadena en una comunitat de veïns quan els posen sota quarentena, per una possible infecció d'un virus que està fent estralls a la població mundial.

Fent una clara paròdia de la psicosi que va desencadenar recentment la grip A, Nicolás Goldbart porta als personatges del seu film a l'extrem, utilitzant una magnífica barreja de ciència ficció i comèdia, i respatllant-se en un molt bon protagonista com en Daniel Hendler i en un grandiós Federico Luppi que interpreta un personatge memorable. No espereu grans quantitats de gore ni zombies perquè no és el cas, tot i això estic segur de que la peli us encantarà, tant si sou amants del gènere fantàstic com si no.

Tucker & Dale vs Evil va ser la gran sorpresa de la tarda. Normalment no espero gaire de les comèdies, pro aquesta te un aire molt especial que va entusiasmar a tothom amb qui he comentat la pel·licula. En Tucker i en Dale son dos nois de camp, amants de la cervesa disposats a passar un cap de setmana a una cabana que han comprat al mig del bosc. Ben a prop hi ha un grup de joves d'acampada als quals els prejudicis fan pensar en Tucker i en Dale son una espècie de psicòpates que intenten matar-los... pro abans de deixar-se matar ¡intentaran defensar-se!

El primer que et ve al cap al pensar en una comèdia de terror és Scary Movie, pro per sort, Tucker & Dale vs. Evil no s'hi assembla gens. És una molt bona pel·lícula que et fa riure tant a nivell de diàleg com a nivell d'actuació, i les morts son tan exageradament estúpides que també fan esclatar la audiència entre rialles. Si tot això ho acompanyes amb uns protagonistes lletjos pro sensibles i grans quantitats de sang tens un film destinat a ser un clàssic instantani. ¡Bravo per l'Eli Craig!¡No us la perdeu!

I passem d'una peli de la que esperava poc i em va entusiasmar a una de la que esperava molt i em va decepcionar... es tracta de The Last Exorcism, una film amb molt potencial pro que es queda curt en molts aspectes. Ens explica la historia del pare Cotton Marcus, un exorcista professional que decideix fer un documental sobre el seu últim exorcisme, posant al descobert tots els trucs que fa servir per fer creure a la gent que els exorcismes son de veritat.

Com ha historia tenia un gran potencial i la parella d'actors que interpreten al pare Marcus (Patrick Fabian) i la encantadora i diabòlica Nell Sweetzer (Ashley Bell) ho fan d'alló més bé. Pro la peli simplement està mal feta. La primera part, on el pare Marcus ens explica com realitza els falsos exorcismes és prou interessant i entretinguda, pro quan entrem a la part terrorífica les escenes es queden curtes, sempre tallant els moments de tensió abans de arribar a fer por a l'espectador. I per mi una peli de por que no fa por és un evident fracàs. Per molt que ho intentin últimament costarà molt i molt fer una peli que arribi a la sola de la sabata a l'Exorcista.

Monsters no la tornaré a explicar, ja vaig parlar d'ella a la ressenya del viutè dia.

Vam tancar el festival amb Secuestrados, una de les apostes espanyoles d'aquest any juntament amb Los Ojos de Julia. L'argument és senzill, una banda de lladres d'Eurpoa de l'est entra a casa d'una família que viu a les afores de Madrid. Mentre dos desl segrestadors mantenen a l'esposa i la filla com a hostatges, el cap de la banda porta al pare als caixers automàtics a buidar les targetes de crèdit.

Tècnicament la peli és impecable, està molt ben feta, és molt tensa i creïble pro l'argument no em va acabar de convèncer, tret d'un parell de moments èpics tot el to de la peli és massa dur, sense cap moment per relaxar-se. Sigui com sigui, tot això son criteris personals, en genreal és una bona peli.

L'últim dia del festival, el dia de les maratons, vam resultar premiats per la marató de l'Auditori al matí, que consistia en una sessió triple de pelis en 3D. La selecció va ser Hybrid , The Shock Labyrinth: Extreme i Amphibious 3D.

No hi ha giare a explicar sobre Hybrid ja que la trama és extremadament senzilla (i surrealista) i es pot resumir en una sola frase "un cotxe assassí que persegueix als treballadors d'un pàrking subterrani".

I evidentment Hybrid va deixar molt que desitjar. Principalment perque en sentir les paraules "cotxe assassí" el primer que et ve a la ment és la gran Christine d'en John Carpenter, basada en una novel·la de Stephen King. I evidentment li arriba a la sola de la sabata. A més a més Hybrid intenta ser un film mitjanament seriós, que va provocar rialles entre el public quan estava clar que no era el que pretenia... i quan passa això ¡ja pots anar plegant!

Intentant remuntar una mica el nivell, la sessió va continuar a càrrec d'en Takashi Shimizu, famós director de j-horror a càrrec de cintes com The Grudge 1 i 2 (i els seus respectius remakes americans) que presentava al festival The Shock Labyrinth: Extreme. La pel·lícula ens explica la història d'un grup d'amics de la infancia que es retroba després de la sobtada reaparició de la Yuki, una amiga seva que va desaparèixer misteriosament mentre visitava amb ells un túnel del terror.

He de confessar que m'agrada el terror japonès perque amb poca cosa és capaç de fer-te venir esgarrifances, pro aquest no és el cas de The Shock Labyrinth... res de res, ni un petit ensurt. Els actors també deixaven bastant que desitjar i hi havia escenes que es notava que s'havien ficat amb calçador dins la peli, només per aprofitar els efectes 3D. Finalment la trama era totalmet absurda, portant a escenes de mort tan estúpides que ni tan sols van arribar a provocar el riure. Així que varem donar l'intent de remuntar el matí com a fallit.

L'últim cartutxo per intentar salvar al públic de la indignació màxima va ser Amphibious 3D, un film d'en Brian Yzuna, productor i director saques de culte com les de Re-Animator o The Dentist, que narra la història de la biologa marina Skylar Shane, que tot buscant formes de vida prehistòriques a bord d'un vaixell al mar Sumatra, arriba a una plataforma pesquera on hi treballen uns nensen unes condicions pèssimes. Mentre intenta ajudar-los començaran a patir els atacs d'una ferotge bèstia marina.

¿Recordeu que us acavo de dir que Hybrid y The Shock Labyrinth eren dolentes? doncs Amphibious 3D va ser la pitjor de les tres. Primer us donaré un consell que us canviarà la vida: no aneu mai a veure una pel·lícula que porta 3D al títol. A partir d'aquí poc puc dir de Amphibious... la trama és d'allò més típica, previsible en tot moment, i els actors fan una interpretació que frega la paròdia pro ni tan sols hi arriba... només diré que gran part de l'auditori va aprofitar per dormir.

En resum: un matí de pelis per oblidar, ¡em compadeixo dels que van pagar els 12€ que valia la entrada!

El nové dia del festival vam anar a una sessió de Midnight X-Treme, que tenia com a plat fort el remake de I Spit on Your Grave juntament amb The Violent Kind i The Final.

I Spit on Your grave és un remake del clàssic de 1978 dirigit per Meir Zarchi, aquest cop reinterpretat per en Steven R. Monroe. Ens explica la història de la Jennifer, una escriptora de ciutat, que lloga una cabana a les afores d'un petit poble. Allà és assaltada sexualment per uns joves que treballen a la benzinera, que finalment la donen per morta. Al cap d'uns mesos descobriran que la Jennifer no estava tan morta com pensaven, i que està planejant la seva venjança.

Es tracta d'una película prou decent que no arriba a l'alçada de la original, bàsicament perque no arriba als nivells de realisme de la primera i perque els personatges no estan tan ben desenvolupats (no puc entrar en més detalls sense donar spoilers, ho sento) sigui com sigui feia molts anys que no es feia un rape & revenge en condicions, aixi que val la pena mirar-la.

The Violent Kind és una pel·lícula un tant especial... Una banda de motoristes celebra una festa salvatge a una cabana al mig del bosc. Allà la ex-xicota d'un dels protagonistes és posseida per un ésser maligne, cosa que provocarà la entrada en escena d'una colla de personatges ben paculiars, que semblen sortits d'una altra època.

Els Butcher Brothers intenten fer una pel·lícula esbojarrada amb estil de serie B... i no ho aconsegueixen. És cert que hi ha escenes memorables, és cert que hi ha personatges estrambótics, pro el conjunt no funciona, la trama vol ser tan original que ben aviat deixa de tenir sentit per a convertir-se en un gran WTF? amb moments entretinguts (poquets) i moments de no entendre absolutament res (la majoria) sigui com sigui caldrà seguir-los la pista... tenen potencial, ara han d'aprofitar-lo!

Vam tancar la nit amb The Final, un altre film de revenja, aquest cop prenent com a protagonistes els marginats socials d'un institut, que decideixen venjar-se del grup de gent guai que abusa d'ells a l'escola.

És una de les pitjors pel·lícules que he vist al festival, amb uns actors terribles i una trama avorridissima que no deixa de ser una enganyifa per intentar captar espectadors que esperen tortures i venjança i es troben amb un gore totalment light recovert d'una moralina que no s'aguanta per enlloc... lamentable, no perdeu el temps.

Ayer fui uno de los pocos afortunados que pudo ver en vivo y en directo el concierto de Mendetz que se emitió por internet dentro del Eristoff Internative Festival. Fue una experiencia muy chula, desde la "aventura" para encontrar la guarida secreta en una nave industrial del 22@ donde se celebró el concierto, hasta el ambientillo que se creó para el concierto pese a ser poquita gente.


Pudimos visitar el control de realización y nos explicaron un poco como funcionaba todo antes del concierto, y como Eristoff era el organizador del evento tuvimos Caipiroskas y todos los combinados que se nos ocurrieran a nuestra disposicion, todo un puntazo.

En concierto estuvo muy bien, y la banda nos ofreció un repertorio muy equilibrado entre canciones de su nuevo disco Souvenir y de su primer álbum Mendetz, además de dos sorpresas muy agradables:

La primera formaba parte de la sección Tú haces el concierto, donde a sugerencia de algunos bloggers los Mendetez intercambiaron sus instrumentos para intentar tocar Maximo Truffatto, y la verdad es que no sonaba tan mal como cabia esperar, aunque evidentemente quedó mucho mejor cuando volvieron a sus instrumentos respectivos.

La segunda sorpresa fue el privilegio de poder escuchar un tema nuevo que estan preparando, que se llama Xindria y que tiene muy buena pinta.

Para cerrar el cocnerto, como no, tocaron su famosa versión de Freed from Desire, todo un clásico de los 90 y una elección perfecta para dejarnos con los ánimos bien arriba de cara a seguir la noche del sábado.

En resumen una experiencia para recordar, ahora solamente queda esperar al próximo concierto, ¡a ver que sorpresas nos traen!

Setlist (spotify)

0. Intro
1. Wolfdance
2. The Ground
3. Botino's Beach
4. Sofa
5. Souvenir
6. Waximo (intercambio de instrumentos)
7. Maximo
8. Xindria (tema inédito)
9. Futuresex
10. Flashback
11. Freed From Desire

El vuitè dia del festival vam anar al Retiro de bon matí a veure Monsters, la primera pel·lícula d'en Gareth Edwards, un expert en efectes especials, categoria on ha resultat guanyadora en aquesta edició del festival.

Monsters ens situa a un futur no gaire llunyà, on la terra ha estat envaïda per uns extraterrestres gegants. Per sort la invasió ha estat continguda a mèxic, en una àrea que s'anomena la zona infectada. La filla del director d'un important diari ha quedat atrapada a sud de mèxic i necessita arribar als Estats Units, i és precisament aquest l'encarrec que li fan a l'Andrew Kaulder, un reporter que hi ha a la zona intentant fotografiar a un dels monstres.

Al igual que a Alien vs. Ninja vaig elogiar la honestitat del títol del film, he de destacar que a Monsters hi ha pocs monstres, i que de fet es tracta d'una historia pseudoromàntica basada en dos personatges bastant ensopits.

Es tracta d'una historia maca pro excessivament lentaamb poc desenvolupament, i que finalment només destaca pels magnífics efectes especials que podem veure durant els 5 darrers minuts del film. Potser si s'hagués estrenat amb un altre títol no hauria decebut a tanta gent que la va veure esperant-ne una altra cosa.

Como sabréis hace un tiepo ya os hablé del Eristoff Internative Festival en el blog, con un concierto de los grandes Pinker Tones. Pues bien, por lo visto el festival sigue y éste sábado continua la experiencia online con la asistencia de Mendetz.


Éste sábado 23 de octubre, a las 22:00 h, coincidiendo con la noche de luna llena, Mendetz asaltarán el Eristoff Internative Festival en un concierto interactivo que se retransmitirá en directo, gratis y por internet, a través de la web www.eristoffinternativefestival.com.

Como recordaréis gran parte de la gracia de éstos conciertos es poder interactuar con la banda desde tu casa, en ésta ocasión cada usuario podrá elegir qué cámara ver en cada momento, haciendo su propia realización personalizada del concierto

Además de todo eso ya podéis entrar en la página web para apoyar a vuestro Mendetz favorito, ya que han montado el concierto como un concurso de popularidad dentre los miembros de la banda.

Y finalmente también se puede participar en la promoción Tú haces el concierto, que consiste en proponer ideas para que Mendetz las lleve a cabo en el escenario. De entre todas las sugerencias recibidas, el grupo escogerá las 5 más originales o divertidas y sus autores recibirán una entrada individual para asistir al concierto.

Supongo que más de uno se estará preguntando ¿Y quién demonios son Mendetz? pues son una banda barcelonesa de Synth rock que seguramente conoceréis por su tema rompepistas FutureSex, aunque tiene otros hits bastante populares como Maximo Trufatto o Flashback, de su nuevo álbum Souvenir.

Así que el sábado si miráis el concierto fijaos bien, porque me han invitado a ir de público, a la vuelta ¡la crónica del concierto!

El dia 6 va ser un dels millors dies del festival en quant a películes es refereix. Vam poder veure Rare Exports: A Christmas Tale pel mati, la peli que més endavant seria la guanyadora del festival, i a la nit vam veure Insidious, la nova proposta d'en James Wan, que és una de les pel·lícules que més m'ha agradat aquest any.

Rare Exports: A Christmas Tale, és un llargmetratge que serveix de preqüela a els curts Rare Exports Inc. i Rare Exports: Safety Instructions, i ens explica la historia d'uns criadors de rens, que veuen la seva vida alterada per unes misterioses excavacions que s'estan fent a una muntanya propera.

Tot i no ser un film estrictament de terror ni de sang i fetge, està clar que Rare Exports respira fantasia per tot arreu. Amb una brillant mitologia pròpia, on el pare noel no és un gras rialler, sino un ferotge perseguidor dels mals hàbits infantils, aconsegueix divertir, entretenir, i explicar una molt bona història que lliga perfectament la trama amb els curts, i de pas, espantar als nens que es portin malament.

James Wan va fer acte de presència al Retiro per fer la introducció de la seva nova pel·lícula, Insidious, que s'allunya el màxim possible del film que va donar-li la fama, Saw. A Insidious veiem la lluïta d'una familia contra els esperits que intenten poseïr el cos en coma del seu fill petit.

Amb una clara intenció de fer un Poltergeist modern (en Wan no se n'amaga), ens trebem amb una pel·lícula sense gens de sang, pro amb molt de suspens, del que et fa estar en tensió i amb els pèls de punta, donan-te un ensurt rere un altre.

El film és bonissim, i tot i que la tensió decau una mica cap al final va tenir una gran acollida entre el públic del festival, amb una ovació com poques he sentit aquest any. Si us agrada la por és imprescindible!

Durant el cinqué dia del festival vam assistir a la primera de les dues maratons de vampirs que s'han projectat. En el nostre cas vam pode veure el curt Sacrifice: A Vampire Tale, una petita sorpresa amb la presentació de La wikipeli: Miedo a càrrec de Jaume Balagueró, i els llargmetratges Stake Land, Prowl i Suck.


A més a més es va fer entrega de la Maria Honorífica al gran Sid Haig per tota la seva trajectòria de més de 50 anys dedicats al cinema fantàstic, i de renovada fama gràcies al peculiar Capità Spaulding el pallasso psicòpata que va interpretar tan a La Casa dels 1000 Cadàvers com als Renegats del Diable.

Stake Land es situa en una amèrica envaïda per una plaga de mostres xucladors de sang. Durant la nit, ells son els amos, pro durant el dia apareixen els humans, molts d'ells membres de sectes i fanàtics religiosos. En mig d'aquest infern ens trobem a en Martin, el jove aprenent d'un dur caçavampirs a qui tots anomenen Mister. Tots dos es dirigeixen a New Eden, la zona lliure de monstres on han de trobar la salvació.

De moment és una de les pelis que més m'ha agradat del festival, combinant el millor de The Road, amb un viatge mestre/alumne que pot recordarnos a Zombieland pro sense les bromes estúpides, es clar. Esteu obligats a veure-la!

Tot seguit vam poder veure Prowl, la historia d'uns adolescents bastant curtets que tot intentant arribar a Chicago es queden sense cotxe, decideixen muntar-se a la part de darrere d'un camió i acaven a un escorxador abandonat lloc de caça d'un grup de vampirs.

Prowl és una de les pelis fluixetes del festival, amb una historia massa lineal i de final previsible i uns personatges tan estúpids que es mereixen la mort desde el minut 5 de pel·lícula és difícil salvar-ne alguna cosa.

La nit va cavar amb la comèdia vampírica Suck, on una banda de rock en decadència veu obrir-se les portes de la fama gràcies a la seva baixista, recentment convertida en xucladora de sang per un antic vampir.

Si us agraden el rock i els vampirs us fareu un fart de riure amb Suck, un film molt entretingut ple de referències i amb col·laboracions (pro llargues per no considerar-les simplement cameos) de luxe com les d'Alice Cooper, Iggy Pop i Moby i amb el genial Malcom McDowell en el paper de caçavampirs. Molt recomanable, sobretot si ets més aviat rockero.

El passat diumenge vam assistir a la Japan Madness night, a l'Auditori, on vam poder veure el curt Brutal Relax (molt recomanable) i on en Yoshihiro Nishimura ens va presentar els seus dos films, Helldriver i Mutant Girls Squad que es projectaven conjuntament amb Alien vs. Ninja.


Com podeu veure el Sr. Nishimura és tot un showman, i davant la sorpresa de tots, es va treure el tratge que duia per quedar-se amb uns bolquers i mostrar-nos el seu amic bebé zombie, que l'ha acompanyat a totes les seves presentacions de Sitges.

Després del curt i les presentacions la nit va començar amb el film de zombies Helldriver, un film ambientat en un futur postapocaliptic, on el japó ha quedat dividit en dues zones, la dels humans i la dels zombies. La Kika, una noia convertida en mig androide després d'un accident, haurà d'endinsar-se al cor del territori zombie per a derrotar a la Reina.

Dintre de l'univers delirant de les produccions gore japoneses, Helldriver és un bon titol, amb efectes especials delirants, combats impossibles i escenes èpiques a ritme de j-pop, és a dir, tot el que es pot esperar d'un títol d'aquest gènere.

A més a més en Nishimura ha intentat fer una crítica al govern japonès, sobretot dintre del primer acte (la pel·lícula consta de tres actes) cosa molt respectable, pro que potser no encaixa gaire dintre del tipus de film i que fa que s'allargui una mica massa. Tot i això, si us agraden les pelis japoneses esbojarrades no us la podeu perdre.


La Rin es una joveneta que pateix bullying a la seva escola. Desesperada i a punt de suicidar-se, descobreix el dia del seu setzè aniversari que és una mutant, una cosa no gaire ben vista entre els humans, disposats a exterminar-la.

Aquest és l'argument de Mutant Girls Squad, un deliri dirigit per tres dels directors més importants dintre de l'onada de gore japonès actual. I només a ells podia venir-los la idea d'uns pits/katana o d'una motoserra anal.

No deixa de ser un altre fil més dins del génere, i com la majoria d'ells surrealista i entretingut, si us agraden aquestes pelis es tracta d'una aposta segura!

Alien vs Ninja pot presumir de tenir un títol que no enganya, i que ofereix bàsicament el que promet. Uns ninjes de dos clans rivals han d'unir forces per lluitar contra uns extraterrestres provinents d'un meteorit que acaba de caure prop del seu poble.

De les tres amb diferència va ser la peli més fluixeta de la nit, bàsicament perque l'argument no dona per massa i perque és massa evident que els alienígenes son homes disfressats amb unes malles apretades. Bàsicament un capítol llard de Power Rangers amb efectes gore.

El passat dissabte dia 9 vam assistir a la marató Zombi al Retiro, on es projectaven els curts Déjate morder, Dance with the devil (La terrible malediction) i Alice Jacobs is Dead, seguits dels llargmetratges The Dead, Damned By Dawn i Evil in the Time of Heroes (To Kako Stin epohi Ton Iroon).

Després de les degudes presentacions i un animat speech d'en Joan Bentalle, director de Déjate morder, vam poder veure els curts, i com a sorpresa final, es van projectar tres capítols de la series Zombis, del Terrat, protagonitzada pel famós Berto Romero.

Després de veure Zombis vam gaudir d'un monóleg a cárrec d'en Berto Z, la versió Zombi de Berto Romero, carregat d'humor i acudits sobre humans.

El primer film projectat va ser The Dead, que ens explica la historia d'un tinent nord americà atrapat a una Àfrica envaïda per zombies. Per sobreviure haurà d'aliar-se amb un sargent local.

Tot i que la premisa inicial recordarà a més d'un la trama de Resident Evil 5 està molt equivocat. En realitat es tracta d'un film de zombies a l'antiga, rodat a uns escenaris privilegiats. Desafortunadament la bellesa estètica del film no va ser prou per entretenir al públic del Retiro, que va acavar avorrint-se amb una trama excessivament lenta i minuts i minuts de gent caminant pel desert sense cap tipus de diàleg.

Personalment crec que no es una mala pel·lícula, simplement que no va dirigida al tipus de públic que va a una marató zombie, que buscava alguna cosa amb una mica més d'acció a les 2:30 de la matinada.


El segon film projectat va ser Damned by Dawn. Més que una historia de Zombies la pel·lícula ens explica una historia de Banshees, un ésser mitológic que anuncia a una familia la mort d'un dels seus membres.

Es tracta d'una producció amb un pressupost modest que no encaixava gaire a una marato zombie, vist que comptava amb múltiples fantasmes i esperits, pro tan sols un parell de morts vivents. La veritat és que Damned by Dawn es queda curta. Es queda curta en quant a por, perque no va més enllà d'un parell d'ensurts previsibles, i també es queda curta en quant a sang i fetge. I la veritat es que no supleix cap de les dues coses amb la trama, que és més aviat justeta.


La nit la va tancar Evil in the time of heroes, una comedia zombie grega d'alló més especial, que va saltant entre la grécia antiga i la moderna, relatant-nos la lluita d'un grup d'herois (al passat) i un grup de perdedors (al present), combatent contra el mal que ha despertat una gran horda zombie.

L'argument d'Evil in the time of heroes és bastant surrealista, i si intentes analitzar-lo tampoc té gaire sentit, pro sincerament això no és el que acostuma a buscar el public zombie. El públic zombie busca riure, busca sang i fetge, moments épics i morts espectaculars, i precisament res d'això falta a la pel·lícula, que definitivament va ser la gran triomfadora de la nit, al menys per als espectadors.