Des del dia 22 de març tenim un nou transport públic a Barcelona, es tracta del bicing. A part de tenir un nom discutible (sempre he estat en contra dels anglicismes per la patilla amb el -ing al final) crec que és una molt bona inciativa.

I de que va tot això? doncs bé, de moment hi ha instalades 14 estacions de bicing a Barcelona, on es poden agafar bicis per a desplaçar-se, i deixar-les aparcades en una altra estació. El servei s'ampliarà a 50 estacions l'1 de maig i a 100 l'1 de juliol.

El servei funciona de 5h a 24h de diumenge a dijous, i les 24h divendres a dissabte, per tant podem anar de festa en bici!

Fins el 6 de juliol pots aconseguir l'abonament anual per 6€ (molt barato!!) i a partir de llavors costara 24€, que tampoc està gens malament.

Com que el bicing està pensat com un mode transport públic (no com a una estació de lloguer de bicicletes de passeig) la tarifa d'abonat inclou només els primers 30 minuts del trajecte, a partir dels primers 30 minuts i fins a un màxim de 2 hores s'han de pagar 30 céntims per cada 30 minuts extra.

Bé, ara només falta provar-ho! ja us explicaré que tal l'experiència!

Once upon a time in Australia, a group of scientists ran into a giant toad. It weighted about two pounds and it was sooo big that they called him Toadzilla.

The scientists just made up a silly explanation for his existence. They said that someone imported cane toads from Hawaii to Australia to fight the giant beetles in a giant-animal war. But now there’s overpopulation of cane toads, and they are poisoning snakes and crocodiles when they try to eat them...

Of course we all know that’s NOT the real explanation. In fact, Toadzilla was a prince of a far far away country, who tried to fight an evil witch that was eating all the little children in town. During the fight, the evil witch cast a spell on the prince and turned him into a giant toad...

He had to escape to Australia because some guys tried to capture him to be part of a circus show, and when he arrived there he joined the toad rebellion against the giant beetles. Now he’s been captured and I don’t think Australian scientists will ever discover who he rally is....

So my advice to the Australian scientists is: try to kiss the poisonous toad! You’ll find out that he’s a prince... or you’ll find out he’s really poisonous... either way you’ll find out something! That’s why you are scientists, to find out stuff, isn’t it?

No quiero pasar por alto una noticia que me pilló en Madrid pero que necesito comentar, aunque sea tarde.

El embajador Israelí en el Salvador, Tzuriel Rafael, además de tener un nombre que rima es un juerguista nato. Pero sus fiestas están bastante alejadas de lo que podríamos considerar tradicional para un embajador…

Cuando nos imaginamos la mansión del embajador todos evocamos en nuestras mentes las imágenes de los anuncios de Ferrero Rocher, una gran mansión llena de lujos, con gente glamorosa enfundada en carísimos trajes de noche, bebiendo el champán francés que les acerca el siempre atento mayordomo Ambrosio.

Pues bien, el pasado día 12 de marzo el señor Rafael fue hallado por unos agentes de seguridad cerca de su casa, en un claro estado de embriaguez, maniatado y rodeado de objetos que evidenciaban que había participado en una orgía sadomasoquista… aún no se sabe si Ambrosio estaba implicado, pero está claro que la cosa se les fue de las manos.

Yo creía que las orgías de la alta sociedad se parecerían a la de Eyes Wide Shut, con máscaras, ropa de seda y un piano de fondo, pero después de visualizar mentalmente al embajador borracho, atado a una farola con unas pinzas en los pezones he tenido que cambiar de opinión, ahora veo algo mucho más sucio y cutre, regado con calimocho.

Todo esto me hace pensar en que las cosas que mitificamos o idealizamos sobre los políticos, famosos y en general sobre la alta sociedad son solamente de cara a la galería y que en el fondo, todos tenemos nuestros momentos cutres, y sino que le pregunten al embajador Israelí

Bé, aquest post és simplement per recordar-vos que dissabte 24 és el dia de la Festa Intringulis al Campus Nord, i que també es el shutdown day (totes dues activitats han tingut un post dedicat al meu blog) així que us animo a tots a passar-vos per la festa i a demostrar-vos a vosaltres mateixos que podeu estar un dia sense ordinador. Que us sembla?


Tindrem beguda fresqueta, farem algun "apaño" per la teca i hi haurà un fantàstic obsequi per als asistents i grans premis per als guanyadors de les diferents competicions!

Después de pasar cinco días inmerso en la fauna madrileña he conseguido volver a casa sano y salvo, con un completo estudio antropológico de las tribus de la España central que refleja unos resultados bastante interesantes.

Los nativos de la zona se comunican en el dialecto madrileño, bastante similar al castellano estándar, por lo que no tuve excesivos problemas para entablar conversación con ellos. Pese a las abundantes coincidencias también percibí el uso de las palabras desconocidas para mí, que fui aprendiendo con el paso de los días. Ejemplos de ellas son mazo (utensilio que usaban los madrileños ancestrales para golpear objetos) tronco/tronca (parte central del árbol, entre la raíz y la copa) y la más interesante de todas, pibe/piva de la cual aún desconozco el significado…

En base a mi experiencia, la alimentación básica de los madrileños son el chorizo, el jamón y las patatas. Algunos platos típicos de la zona son el bocatacalamares, los callos (con chorizo, claro), los huevos rotos (con patatas, pimientos y chorizo) y las patatas bravas, aunque también es muy popular la variante patatas con ali-oli (salsa de origen italiano, según ellos).

En cuanto a la bebida descubrí que los madrileños son bastante aficionados a las bebidas espirituosas, como las cañas y el vino, aunque también descubrí que algunos grupos dentro de la tribu tienen una extraña afición por el licor de flores y el pacharán.

Pasando al comportamiento social de los madrileños hay que decir que son personas muy amables y hospitalarias, a las cuales les gusta mucho la vida en la calle. Tienen una extraña afición a las aglomeraciones, ya sea yendo a manifestaciones en el centro de la ciudad o a una cosa que ellos llaman el rastro, que consiste en una marea humana similar a la peregrinación a la meca, pero con la intención de comprar bragas a un euro…

Los madrileños están gobernados por una especie de faraón llamado Gallardón “el grande” que está convirtiendo la ciudad de Madrid en un gran mausoleo, excavando y asfaltando por toda la ciudad. Cuando la obra esté finalizada, el faraón será enterrado en la Plaza del Sol, junto con sus posesiones y sus sirvientes, al lado de un extraño tótem de un oso y un árbol al que parece que los madrileños les gusta venerar.

Para finalizar me gustaría advertir a todo el mundo de que la ciudad de Madrid es una especie de trampa para viajeros incautos. Los madrileños tienen un conjunto de dispositivos para impedir que se abandone la ciudad una vez has entrado en ella. Parecen usar nombres en clave para referirse a ellos, se llaman RENFE, T4 y M30… tendré que investigar el significado de esos curiosos acrónimos…

Podeis encontrar todas las fotos de mi viaje aqui.

Fa dies que no parlo de temes escabrosos, així que avui, per compensar, parlaré de les decapitacions. Sí, ja se que sou uns viciosos i uns morbosos i que us agraden aquests temes, pro s’han d’anar dosificant.

Ahhh, quin gran invent la guillotina! Cal saber que al segle XVIII les morts a França eren molt bèsties, cremaven a la gent, els penjaven, els esquarteraven amb cavalls o bé els decapitaven a espasa o destral (amb el conseqüent merder si el botxí fallava) i amb la arribada de la Revolució Francesa els intel·lectuals van voler “humanitzar” les execucions d’alguna manera.

L’any 1789 el Doctor Joseph-Ignace Gillotin va presentar tot un seguit de propostes de llei per tal d’alleujar el patiment de les víctimes, fer les execucions més ràpides i deixar d’utilitzar-les com a espectacle públic. Entre aquestes propostes hi havia la de construir una màquina de decapitar, per evitar els problemes amb els botxins anteriorment mencionats...

Els tribunals van desestimar en primera instància les propostes d’en Guillotin, pro més endavant n’acceptarien algunes que es referien a un tractament més digne dels executats.

L’any 1791 es va decidir adoptar la decapitació com a mètode d’execució oficial per a tota França, i d’alguna manera la idea d’en Guillotin va començar a ser acceptada popularment, tot i que el mateix Doctor havia acabat desestimant-la després d’haver vist com la rebutjaven diverses vegades.

L’Assemblea, amb el consell del cap de l’Acadèmia de Cirurgia de França, va dissenyar una màquina que encarregarien construir a en Tobias Schmidt, un enginyer... (a que no endevineu d’on era?) alemany.

Així el 25 d’abril del 1972 es va realitzar la primera execució amb una guillotina. I després d’aquesta n’hi van haver milers més, sobretot durant el Regnat del Terror a França, amb la “dictadura” d’en Robespierre.

Tot i que la guillotina moltes vegades s’associa amb els conceptes de Revolució i igualtat (executava per igual als pobres que als rics) els estudis demostren que seguia essent un mètode bastant bèstia de matar a la gent, tenint en compte de que el cap seccionat podia romandre conscient durant uns 13 segons abans de la mort del cervell per falta d’oxigen... això vol dir que molts dels executats veien el seu propi cos seccionat! Eeeeecs!!

Molts associen la guillotina només amb la Revolució Francesa, pro la veritat és que la idea es va exportar a molts altres països europeus, i els Nazis també en van fer un ús intensiu que gairebé va igualar (si no superar) en nombre d’execucions a l’època del Terror.

Les execucions públiques a França van continuar fins l’any 1939, i de fet, l’ultima execució a la guillotina va ser l’any 1981 (guau, jo vaig néixer el 82, que fort!), el mateix any en que es va abolir la pena de mort a França.

En James Brown, el Padrí del Soul, va morir, com molts recordareu, el 25 de Desembre del 2006. El van embalsamar i el van tenir "exposat" uns quants dies a la Sala Apollo de Nova York, on els seus fan van apropar-se massivament a dir-li l'últim adeu.

Doncs bé, després de tot aixó va haver-hi molts problemes i disputes per part de la familia Brown referents a on enterrar-lo i (com no) també referents al seu testament... Les disputes van fer romandre el cos en una càmera frigorífica durant bastants dies i la gent va començar a fer broma sobre el temps que rondava el cos... van pasar els dies... i més dies... i la gent va deixar de fer conya amb el tema perque ja feia pudor, encara que no sé si és l'adjectiu més adeqüat per a utilitzar en aquest cas...

Tinc una noticia per a tota la gent que porteu seguint l'affair Brown des del primer dia i no enteneu perquè els medis van deixar de fer-se'n ressó... i és que finalment han enterrat al bo d'en James! ... temporalment.

El passat dia 10, un mes i 13 dies després de la seva mort, van enterrar-lo en una tomba a Carolina del Sud, on descansarà fins que el tornin a "molestar" per a traslladar-lo a un mausoleu que estàn construint-li, que serà una especie de Graceland a l'estil soul.

Bé sembla que finalment el deixaràn descansar una miqueta... a mi ja em feia patir. Espero haver-vos alleujat de la intriga que us consumia per dintre i haver-vos aportat una mica de pau d'esperit. Jo avui dormiré més tranquil sabent que ja no tenen a en James a la nevera.

Ahir vaig fer neteja de l'ordinador, vaig esborrar tot el que tenia i vaig reinstal·lar-hi el Windows i l'Ubuntu. Bé, com tots sabeu un cop has fet neteja toca la gran feinada de descarregar-se totes les utilitats de nou, i com es fa normalment? doncs buscant al google.

Vaig descarregar-me l'última versió del BSPlayer (un reproductor multimèdia la mar d'eficaç i amb la seva versió corresponent en català), i quina va ser la meva sorpresa quan vaig veure que demanaven que enviessis un SMS per tal de poder d'obtenir un codi d'instal·lació... em va estranyar molt perquè sempre havia estat un reproductor gratuït. Amb el Messenger Plus! em va passar el mateix, i això ja em va donar més mala espina perquè SI que tenia la certesa de que aquest era un programa gratuït.

Si senyors, resulta que algunes persones s'han dedicat a col·locar en les primeres posicions de google (les de pagament) programes gratuïts, modificats convenientment per a que tinguis que enviar un SMS per tal d'instal·lar-los!! Ja no saben que fer per prendre el pèl (i els cuartos) als usuaris poc experts!!

Pagina TIMO del Bsplayer: www.bs-player.info/es
Pagina BONA del Bsplayer: www.bsplayer.org
Pagina del Bsplayer en català i sense anuncis (versió una mica antiga): http://www.softcatala.org/prog122.htm

Pàgina TIMO del Messenger Plus!: www.messengerplus.ms
Pàgina BONA del Messenger Plus!: www.msgpluslive.net

Segurament passarà amb més programes, perquè seria casualitat que precisament hagi anat a descarregar els únics afectats... si algú en troba algun altre que m'ho digui i ho afegiré aquí.

Have you ever wondered how does the mouse move across the screen? what pushes that little arrow and moves it where we want it to go? I bet you think its has a really complicated technical explanation, but it doesnt... just check this link, it takes a bit to load but it's worth it, be patient!

Es cierto lo que dicen que hasta que no ves la injusticia con tus propios ojos no te sientes realmente impactado… nos hemos vuelto impermeables a las noticias de los telediarios y de la prensa escrita. Justo debajo de mi casa han abierto un centro de concentración de seres diminutos (más conocidos como enanos de jardín) y quería denunciar su deplorable situación.

Como todos sabréis, los enanitos de cerámica (aunque hay algunas especies que se asemejan más a la piedra) viven en los jardines de las casas. Para vivir necesitan de la luz del sol y del riego esporádico de la lluvia y de los aspersores.

Pues el hombre, poco a poco, ha ido destruyendo ése hábitat natural, a penas quedan casas con jardín, y nos trasladamos a las grandes ciudades, para vivir aglomerados, amontonados unos encima de otros y destruyendo más y más jardines para convertirlos en bloques de pisos, que son mucho más rentables… ¿y quien piensa en los enanitos? Nadie.

Poco a poco su población ha ido menguando, y se acumulan en tiendas de artículos de jardín o “campos de concentración de seres diminutos” (como prefiero llamarles yo), esperando a ser adoptados, sin ver la luz, sin sentir el ansiado contacto con el césped. Los pocos que tienen la suerte de ser comprados muchas veces acaban en diminutos balcones, o guardados en algún cobertizo cuando dejan de “hacer gracia” y son substituidos por un flamenco de cerámica o una fuentecilla estilo zen.

Por eso os pido a todos que penseis en todos esos seres a los que les estamos destruyendo el hábitat natural y que estan desapareciendo por nuestra culpa, ¿en serio nos cuesta tanto compartir el planeta? Somos unos egoistas.

Bé, avui descobrireu una cosa nova de l'Azriel... encara que alguns ja ho sabieu estic segur que d'altres us sorpendreu, i és que soc un aficionat al malabarisme.

I per això us vull convidar a una trobada (digueli trobada digueli festa...) malabarista que tindrà lloc el proper 24 de Març, al campus nord de la UPC (Zona Universitària). Si tot va bé aquest serà el cartell oficial de la festa (made in Azriel)... algú s'anima?

Es tracta d'una festa oberta a tothom, no cal saber-ne, només tenir ganes d'apendre o de mirar, i passar-ho bé tots junts!



Bé, doncs això, ja em direu si us animeu, com podeu veure al programa la festa dura tot el dia, de de les 10 del mati fins les 9 del vespre (encara no tenim gaire clar quan acabarà). I sobretot no us perdeu la gran actuaciò del nostre malabarista convidat, en Juanma y Olé!!

Ara només cal esperar que el temps acompanyi i que s'animi molta gent... espero veure-hi a molts blocaires! (ni que sigui pel morbo de veure com em foto les maces pel cap o com caic del monocicle)