Hoy continuamos con la segunda parte del top 15 musical del 2010. Además he preparado una lista de Spotify con todas las canciones de las que hablo en éstas dos entradas, ¡para los más perezosos!


Muchos conoceréis a los Ok Go por sus tremendos videoclips, que suelen convertirse en fenomenos virales en la red, pero si os paráis a escucharlos veréis que tienen grandes canciones. Después de cinco años han vuelto con un nuevo álbum, Of The Blue Color of The Sky, con el mísmo espíritu en las canciones pero dando ésta vez un poco más de protagonismo a los sintetizadores. ¡Renovarse o morir! Tanto tiempo preparando el disco ha dado sus frutos en forma de temas como End Love, Last Leaf (¡madre mía pero que bonita!) o White Knuckles.


¿Sorprendidos de ver a los Deftones? ¡No todo iba a ser indie en éste ranking! Y la verdad es que me alegra poder incluir a una banda que lleva ya seis discos y sigue superándose. Con la mezcla de los sonidos más ontundentes y la vez melódica de Chino Moreno nos traen grandes temas destinados a ser clásicos de los Deftones como la pista que da título al álbum, Diamond Eyes, así como muchas otras, entre mis favoritas CMND/CTRL y Beauty School.


Otra banda debutante, con un álbum indie con sonidos retro que a muchos no os sonará por el nombre pero de la cual fácilmente reconoceréis el tema Let's Go Surfing, jingle de varios spots de la MTV. Por suerte no nos encontramos ante un one hit wonder y se estrenan con un disco repleto de otros muy buenos temas como Best Friend o Forever and Ever Amen.


Otros canadienses que se hacen hueco en el top 15 son los The New Ponographers, con su ya quinto álbum de estudio que incluye temazos como Your Hands (Together), primer single del disco evidentemente, así como otras canciones que no podréis dejar de tararear después de escucharlas como Moves, o los silbiditos Crash Years.


Y dentro de lo variopinto del ránking llegan los Beach House, con sus canciones melódicas y relajadas, porque bailar está bien, pero tiene que haber música para todos los momentos. Os recomiendo que escuchéis Zebra, la pista que abre el disco, así como Norway y Walk In The Park.


Los tejanos Spoon también estan en la cresta de la ola de la escena Indie. Éste año nos han regalado Transference, su séptimo álbum de estudio, que tiene Got Nuffin' como carta de presentación. Algunas de las pistas imprescindibles del disco son The Mystery Zone y Trouble Comes Running.


Los americanos Interpol vuelven con un disco lleno de ése sonido oscuro que os caracteriza. Su carta de presentación fue Lights, uno de las canciones que más me gustan de su nuevo álbum, sin olvidarse de Barricade, el segundo single, o Summer Well.


Y cerramos el top 15 con otra banda debutante, Surfer Blood, que empezó ya fuerte a finales del año pasado con su primer single Swim. Éste año con su primer disco bajo el brazo, nos traen grandes temas como Take It Easy o Floating Vibes. ¡Habrá que tener a éstos chavales controlados!

Un año más (y ya van 5 seguidos) llega el top musical del año segun El Microverso. Éste año me ha sido imposible reducir la lista a 10 álbumes sin dejar a ingún grupo importante fuera, así que he ampliado la lista a 15. Hoy la primera parte:


Éste maravilloso grupo canadiense ha sido la gran revelación del 2010. Evidentemente que la mayoria ya los conocíais de antes, pero éste año, con su nuevo disco The Suburbs, han conseguido hacerse un lugar entre los grandes, con un trabajo que los consolida como una magnífica banda. El mejor disco del año con nada más ni nada menos que 16 temas, casi todos ellos potenciales singles. Os puedo recomendar The Suburbs y We Used to Wait, pero sinceramente deberíais escuchar el disco entero.


Muchas veces vamos demasiado lejos buscando grandes bandas, pero ¿qué me decís dels Amics de les Arts? Letras divertidas, jugando mucho con los dobles sentidos, y melodias pegadizas les dan un merecido segundo puesto. Más alla de la archiconocida Jean-Luc os recomiendo que escuchéis Le meves Ex i Tu o 4-3-3.


Con su segundo tranajo los Vampire Weekend se colocan entre las primeras bandas indie del momento. Han logrado algo muy difícil actualmente que es tener un sonido nuevo y propio, que no cansa después de 2 álbumes.A destacar por ejemplo White Sky o los ritmos caribeños de Horchata. Ahora ademas de sacar buenso discos, solamente les falta mejorar la actitud con sus fans, muy fea por lo que contaron en Viva Beluga!


No todo iban a ser guitarritas en el top 15, así que en el cuarto puesto os pongo una banda más electrónica, Goldfrapp. Nadie diria que Head First ya es su quinto disco, porque la señorita Alison Goldfrapp sigue con ideas para grandes temas. Con éste álbum nos demiestran que no toda la música rompepistas tiene que ser basurilla... ¡Quien logre escuchar Rocket o Believer sin moverse es que es de piedra!


Los LCD Soundsystem siguen sabiendo mezclar el sonido indie con los sintetizadores como nadie, tal y como lo demuestran en su tercer trabajo This Is Happening. Y lo que está pasando es que han sido aclamados tanto por sus fans como por la crítica. A destacar Drunk Girls, con un videoclip de lo más delirante o temas como Dance Yourself Clean o Pow Pow, el primer single del álbum.


La banda que fue toda una revelación el 2007, con su famosisimo Golden Skans,  vuelve con un muy buen segundo trabajo con el que han sabido cautivarme... ¿será por su sonido? ¿será por el gatito en la portada? Sea como sea os recomiendo que escuchéis temas como Venusia y Twin Flames y luego me contáis.


Y en el séptimo puesto tenemos a los primeros debutantes, los Local Natives, con un indie rock muy tranquilito y unas fantásticas melodias de guitarra de momento empiezan muy bien con temas como Camera Talk, Airplanes o Wide Eyes, ¡veremos hasta dónde llegan!

De momento ésto es todo, en la próxima entrega los que quedan, ¡del 8 al 15!

Pasado un poco el furor inicial de todo el tema del Cablegate y WikiLeaks voy a contaros un poco lo que ha pasado, porque ya estoy un poco cansado de oir comentarios de gente que habla por hablar sin tener mucha idea de nada.

En cuanto supe que Arcade Fire iba a tocar en Barcelona supe que no podía perdérmelo porque son una gran banda en directo y porque su último álbum, The Suburbs es espectacular, como los dos anteriores.


Los teloneros del concierto fueron Fucked Up, una banda punk que en general no gustó a casi nadie y que no pegaba para nada con el estilo de música de Arcade Fire, ni evidentemente con el estilo del público, así que todos agradecimos que no se extendieran demasiado y que dejaran paso a los que realmente habíamos venido a ver.

En cuanto a Arcade Fire todo perfecto. Llevaban una escenografía muy sencilla, con una pantalla estilo autocine y un escenario abarrotado de instrumentos de lo más dispares que no pararon de intercambiarse durante todo el concierto, rasgo característico de la banda.

Los canadienses empezaron la noche con Ready to Start, cómo no, y a partir de ahí todo el concierto fue un crescendo imparable, con su punto álgido en Neighbourhood #3 (Power Out) + Rebellion (Lies) + Month of May, que prácticamente encadenaron una con la otra. Se despidieron con todo el sant Jordi con Wake Up ¿qué mejor manera?

Setlist:

1. Ready to Start
2. Neighborhood #2 (Laika)
3. No Cars Go
4. Haïti
5. Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)
6. Modern Man
7. Rococo
8. The Suburbs
9. The Suburbs (Continued)
10. Crown of Love
11. Intervention
12. We Used to Wait
13. Neighborhood #3 (Power Out)
14. Rebellion (Lies)
15. Month of May
16. Neighborhood #1 (Tunnels)

Encore:
17. Keep the Car Running
18. Wake Up

Podéis ver la crítica de Roger, que vino conmigo al concierto, en su blog Mi verdad musical.

El pasado 17 de Noviembre participé en el evento More than a Run, una carrera un tanto especial organizada por Nike Running que culminaba con un concierto de Love of Lesbian. La noche estuvo llena de sorpresas, desde una carrera/gincama por las naves de can Batlló, algunas de ellas tan solo iluminadas por luces químicas, hasta el obsequi de una equipación un tanto especial de estilo mas setentero (para promocionar la nueva línea de ropa retro de Athletics West), a base de una cinta para el pelo y bigotres/patillas postizos.


La mini-carrera acabó en las carpas del Poble Espanyol, donde pudimos disfrutar de unos frankfurts y de un (breve) concierto de Love of Lesbian.

Los barceloneses no tuvieron demasiado tiempo para extenderse con su concierto (unos escasos 40 minutos) pero aprovecharon bien el tiempo para tocar (casi) todas las canciones imprescindibles y charlar con el publico entre canción y canción, cosa que se agradece.


Abrieron con Las malas lenguas y La mirada de la gente que conspira. Uno de los puntos álgidos fue cuando cantaron incendios en la nieve, con los inevitables coros de todo el público y cuando tocaron Te hiero mucho e hicieron subir al escenario a un chico que había hecho toda la carrera vestido de amante guisante... (epico!) aunque la mayoría de canciones fueron de su últim álgum 1999 completaron el setlist canciones de otros discos como Me Amo o Maniobras de escapismo. El concierto lo cerraron (como no) con su ya himno Club de fans de John Boy.

Para ser un concierto gratis estuvo muy muy bien y dejaron al público muy contento. Solamente se echaron de menos temas como Algunas plantas o Allí donde solíamos gritar, pero es algo perdonable ya que seguramente el concierto tuvo que cortarse debido a que la actividad empezó con más de media hora de retraso.

Si vius a Barcelona i no tens res a fer a partir de les 20:00h et convido a provar l'última de les Luna Run, unes curses organitzades per Nike Running que combinen l'esport i la diversió en una cursa/gimcana pels carrers de Barcelona.


Només has de venir a l'entrada de la Nike Store de l'Illa Diagonal una mica abans de les vuit per inscriure't i portar roba d'esport i ganes de còrrer. Allà hi ha un DJ i un speaker animant una mica l'ambient, dirigint un petit escalfament i fent agafar ganes de gresca als corredors.

La prova consisteix en seguir unes pistes que et porten a 5 llocs de Barcelona, i a cadascun dels llocs fer-hi una prova per aconseguir el segell corresponent. Un cop tens 4 segells ja pots tornar corrent al punt de sortida on t'hi espera una mica de pica-pica, música i algun que altre sorteig.

Durant aquest Luna Run també es podran aconseguir entrades per l'esdeveniment "More than a Run" una mini-cursa que es farà el proper dia 17 i que finalitza mb un concert dels Love of Lesbian.

Si tens lliure aquest vespre aprofinta per passar una estona diferent i divertida!

Hace un tiempo estuve buscando idas para hacer un regalo, y vino a mi mente una noticia que leí sobre la posibilidad de regalar un pequeño "miniyo", una reproducción a escala de uno mismo, que habia inventado una empresa llamda ThreeDee-You. Solo había dos pequeñas pegas, que hay que ir a madrid para que te escaneen y que por 50€ me puedo comprar unas cuantas figuritas de Star Wars.

Sea como sea y dándole vueltas llegué a la web de la gente de cubeecraft, que son una gente que hace unos diseños muy chulos en forma de cabezón, que puede imprimirse uno mismo y montarse en casa. Así que ¿por qué no regalar un recortable de uno mismo?

Husmeando un poco por la web encontré que hay una sección con los archivos pdf y psd necesarios para poder personalizar tu propio monigote, y con un poco de inspiración y un mínimo dominio del Photoshop se pueden sacar cosas bastante chulas, podéis descargar las plantillas aquí.


Y bueno ése fue el resultado... ¿mejorable? supongo que si, pero una idea original al fin y al cabo, ¡espero que si os sirve de inspiración para quedar bien con alguien comentéis alguna cosa! Y si os queréis construir un miniDavid podéis imprimirlo aquí.

I ja com a traca final del festival vam anar a la marató de l'Auditori de la tarda a veure Fase 7, Tucker & Dale vs. Evil, The Last Exorcism, Monsters (que ja haviem vist) i Secuestrados.

En general el nivell de les pel·lícules va estar bé, i comparades amb les del matí les pelis que van posar eren obres mestres del cinema modern.

La primera peli de la tarda va ser Fase 7, obra del director novell Nicolás Goldbart, que ens narra la paranoia que es desencadena en una comunitat de veïns quan els posen sota quarentena, per una possible infecció d'un virus que està fent estralls a la població mundial.

Fent una clara paròdia de la psicosi que va desencadenar recentment la grip A, Nicolás Goldbart porta als personatges del seu film a l'extrem, utilitzant una magnífica barreja de ciència ficció i comèdia, i respatllant-se en un molt bon protagonista com en Daniel Hendler i en un grandiós Federico Luppi que interpreta un personatge memorable. No espereu grans quantitats de gore ni zombies perquè no és el cas, tot i això estic segur de que la peli us encantarà, tant si sou amants del gènere fantàstic com si no.

Tucker & Dale vs Evil va ser la gran sorpresa de la tarda. Normalment no espero gaire de les comèdies, pro aquesta te un aire molt especial que va entusiasmar a tothom amb qui he comentat la pel·licula. En Tucker i en Dale son dos nois de camp, amants de la cervesa disposats a passar un cap de setmana a una cabana que han comprat al mig del bosc. Ben a prop hi ha un grup de joves d'acampada als quals els prejudicis fan pensar en Tucker i en Dale son una espècie de psicòpates que intenten matar-los... pro abans de deixar-se matar ¡intentaran defensar-se!

El primer que et ve al cap al pensar en una comèdia de terror és Scary Movie, pro per sort, Tucker & Dale vs. Evil no s'hi assembla gens. És una molt bona pel·lícula que et fa riure tant a nivell de diàleg com a nivell d'actuació, i les morts son tan exageradament estúpides que també fan esclatar la audiència entre rialles. Si tot això ho acompanyes amb uns protagonistes lletjos pro sensibles i grans quantitats de sang tens un film destinat a ser un clàssic instantani. ¡Bravo per l'Eli Craig!¡No us la perdeu!

I passem d'una peli de la que esperava poc i em va entusiasmar a una de la que esperava molt i em va decepcionar... es tracta de The Last Exorcism, una film amb molt potencial pro que es queda curt en molts aspectes. Ens explica la historia del pare Cotton Marcus, un exorcista professional que decideix fer un documental sobre el seu últim exorcisme, posant al descobert tots els trucs que fa servir per fer creure a la gent que els exorcismes son de veritat.

Com ha historia tenia un gran potencial i la parella d'actors que interpreten al pare Marcus (Patrick Fabian) i la encantadora i diabòlica Nell Sweetzer (Ashley Bell) ho fan d'alló més bé. Pro la peli simplement està mal feta. La primera part, on el pare Marcus ens explica com realitza els falsos exorcismes és prou interessant i entretinguda, pro quan entrem a la part terrorífica les escenes es queden curtes, sempre tallant els moments de tensió abans de arribar a fer por a l'espectador. I per mi una peli de por que no fa por és un evident fracàs. Per molt que ho intentin últimament costarà molt i molt fer una peli que arribi a la sola de la sabata a l'Exorcista.

Monsters no la tornaré a explicar, ja vaig parlar d'ella a la ressenya del viutè dia.

Vam tancar el festival amb Secuestrados, una de les apostes espanyoles d'aquest any juntament amb Los Ojos de Julia. L'argument és senzill, una banda de lladres d'Eurpoa de l'est entra a casa d'una família que viu a les afores de Madrid. Mentre dos desl segrestadors mantenen a l'esposa i la filla com a hostatges, el cap de la banda porta al pare als caixers automàtics a buidar les targetes de crèdit.

Tècnicament la peli és impecable, està molt ben feta, és molt tensa i creïble pro l'argument no em va acabar de convèncer, tret d'un parell de moments èpics tot el to de la peli és massa dur, sense cap moment per relaxar-se. Sigui com sigui, tot això son criteris personals, en genreal és una bona peli.

L'últim dia del festival, el dia de les maratons, vam resultar premiats per la marató de l'Auditori al matí, que consistia en una sessió triple de pelis en 3D. La selecció va ser Hybrid , The Shock Labyrinth: Extreme i Amphibious 3D.

No hi ha giare a explicar sobre Hybrid ja que la trama és extremadament senzilla (i surrealista) i es pot resumir en una sola frase "un cotxe assassí que persegueix als treballadors d'un pàrking subterrani".

I evidentment Hybrid va deixar molt que desitjar. Principalment perque en sentir les paraules "cotxe assassí" el primer que et ve a la ment és la gran Christine d'en John Carpenter, basada en una novel·la de Stephen King. I evidentment li arriba a la sola de la sabata. A més a més Hybrid intenta ser un film mitjanament seriós, que va provocar rialles entre el public quan estava clar que no era el que pretenia... i quan passa això ¡ja pots anar plegant!

Intentant remuntar una mica el nivell, la sessió va continuar a càrrec d'en Takashi Shimizu, famós director de j-horror a càrrec de cintes com The Grudge 1 i 2 (i els seus respectius remakes americans) que presentava al festival The Shock Labyrinth: Extreme. La pel·lícula ens explica la història d'un grup d'amics de la infancia que es retroba després de la sobtada reaparició de la Yuki, una amiga seva que va desaparèixer misteriosament mentre visitava amb ells un túnel del terror.

He de confessar que m'agrada el terror japonès perque amb poca cosa és capaç de fer-te venir esgarrifances, pro aquest no és el cas de The Shock Labyrinth... res de res, ni un petit ensurt. Els actors també deixaven bastant que desitjar i hi havia escenes que es notava que s'havien ficat amb calçador dins la peli, només per aprofitar els efectes 3D. Finalment la trama era totalmet absurda, portant a escenes de mort tan estúpides que ni tan sols van arribar a provocar el riure. Així que varem donar l'intent de remuntar el matí com a fallit.

L'últim cartutxo per intentar salvar al públic de la indignació màxima va ser Amphibious 3D, un film d'en Brian Yzuna, productor i director saques de culte com les de Re-Animator o The Dentist, que narra la història de la biologa marina Skylar Shane, que tot buscant formes de vida prehistòriques a bord d'un vaixell al mar Sumatra, arriba a una plataforma pesquera on hi treballen uns nensen unes condicions pèssimes. Mentre intenta ajudar-los començaran a patir els atacs d'una ferotge bèstia marina.

¿Recordeu que us acavo de dir que Hybrid y The Shock Labyrinth eren dolentes? doncs Amphibious 3D va ser la pitjor de les tres. Primer us donaré un consell que us canviarà la vida: no aneu mai a veure una pel·lícula que porta 3D al títol. A partir d'aquí poc puc dir de Amphibious... la trama és d'allò més típica, previsible en tot moment, i els actors fan una interpretació que frega la paròdia pro ni tan sols hi arriba... només diré que gran part de l'auditori va aprofitar per dormir.

En resum: un matí de pelis per oblidar, ¡em compadeixo dels que van pagar els 12€ que valia la entrada!

El nové dia del festival vam anar a una sessió de Midnight X-Treme, que tenia com a plat fort el remake de I Spit on Your Grave juntament amb The Violent Kind i The Final.

I Spit on Your grave és un remake del clàssic de 1978 dirigit per Meir Zarchi, aquest cop reinterpretat per en Steven R. Monroe. Ens explica la història de la Jennifer, una escriptora de ciutat, que lloga una cabana a les afores d'un petit poble. Allà és assaltada sexualment per uns joves que treballen a la benzinera, que finalment la donen per morta. Al cap d'uns mesos descobriran que la Jennifer no estava tan morta com pensaven, i que està planejant la seva venjança.

Es tracta d'una película prou decent que no arriba a l'alçada de la original, bàsicament perque no arriba als nivells de realisme de la primera i perque els personatges no estan tan ben desenvolupats (no puc entrar en més detalls sense donar spoilers, ho sento) sigui com sigui feia molts anys que no es feia un rape & revenge en condicions, aixi que val la pena mirar-la.

The Violent Kind és una pel·lícula un tant especial... Una banda de motoristes celebra una festa salvatge a una cabana al mig del bosc. Allà la ex-xicota d'un dels protagonistes és posseida per un ésser maligne, cosa que provocarà la entrada en escena d'una colla de personatges ben paculiars, que semblen sortits d'una altra època.

Els Butcher Brothers intenten fer una pel·lícula esbojarrada amb estil de serie B... i no ho aconsegueixen. És cert que hi ha escenes memorables, és cert que hi ha personatges estrambótics, pro el conjunt no funciona, la trama vol ser tan original que ben aviat deixa de tenir sentit per a convertir-se en un gran WTF? amb moments entretinguts (poquets) i moments de no entendre absolutament res (la majoria) sigui com sigui caldrà seguir-los la pista... tenen potencial, ara han d'aprofitar-lo!

Vam tancar la nit amb The Final, un altre film de revenja, aquest cop prenent com a protagonistes els marginats socials d'un institut, que decideixen venjar-se del grup de gent guai que abusa d'ells a l'escola.

És una de les pitjors pel·lícules que he vist al festival, amb uns actors terribles i una trama avorridissima que no deixa de ser una enganyifa per intentar captar espectadors que esperen tortures i venjança i es troben amb un gore totalment light recovert d'una moralina que no s'aguanta per enlloc... lamentable, no perdeu el temps.

Ayer fui uno de los pocos afortunados que pudo ver en vivo y en directo el concierto de Mendetz que se emitió por internet dentro del Eristoff Internative Festival. Fue una experiencia muy chula, desde la "aventura" para encontrar la guarida secreta en una nave industrial del 22@ donde se celebró el concierto, hasta el ambientillo que se creó para el concierto pese a ser poquita gente.


Pudimos visitar el control de realización y nos explicaron un poco como funcionaba todo antes del concierto, y como Eristoff era el organizador del evento tuvimos Caipiroskas y todos los combinados que se nos ocurrieran a nuestra disposicion, todo un puntazo.

En concierto estuvo muy bien, y la banda nos ofreció un repertorio muy equilibrado entre canciones de su nuevo disco Souvenir y de su primer álbum Mendetz, además de dos sorpresas muy agradables:

La primera formaba parte de la sección Tú haces el concierto, donde a sugerencia de algunos bloggers los Mendetez intercambiaron sus instrumentos para intentar tocar Maximo Truffatto, y la verdad es que no sonaba tan mal como cabia esperar, aunque evidentemente quedó mucho mejor cuando volvieron a sus instrumentos respectivos.

La segunda sorpresa fue el privilegio de poder escuchar un tema nuevo que estan preparando, que se llama Xindria y que tiene muy buena pinta.

Para cerrar el cocnerto, como no, tocaron su famosa versión de Freed from Desire, todo un clásico de los 90 y una elección perfecta para dejarnos con los ánimos bien arriba de cara a seguir la noche del sábado.

En resumen una experiencia para recordar, ahora solamente queda esperar al próximo concierto, ¡a ver que sorpresas nos traen!

Setlist (spotify)

0. Intro
1. Wolfdance
2. The Ground
3. Botino's Beach
4. Sofa
5. Souvenir
6. Waximo (intercambio de instrumentos)
7. Maximo
8. Xindria (tema inédito)
9. Futuresex
10. Flashback
11. Freed From Desire

El vuitè dia del festival vam anar al Retiro de bon matí a veure Monsters, la primera pel·lícula d'en Gareth Edwards, un expert en efectes especials, categoria on ha resultat guanyadora en aquesta edició del festival.

Monsters ens situa a un futur no gaire llunyà, on la terra ha estat envaïda per uns extraterrestres gegants. Per sort la invasió ha estat continguda a mèxic, en una àrea que s'anomena la zona infectada. La filla del director d'un important diari ha quedat atrapada a sud de mèxic i necessita arribar als Estats Units, i és precisament aquest l'encarrec que li fan a l'Andrew Kaulder, un reporter que hi ha a la zona intentant fotografiar a un dels monstres.

Al igual que a Alien vs. Ninja vaig elogiar la honestitat del títol del film, he de destacar que a Monsters hi ha pocs monstres, i que de fet es tracta d'una historia pseudoromàntica basada en dos personatges bastant ensopits.

Es tracta d'una historia maca pro excessivament lentaamb poc desenvolupament, i que finalment només destaca pels magnífics efectes especials que podem veure durant els 5 darrers minuts del film. Potser si s'hagués estrenat amb un altre títol no hauria decebut a tanta gent que la va veure esperant-ne una altra cosa.

Como sabréis hace un tiepo ya os hablé del Eristoff Internative Festival en el blog, con un concierto de los grandes Pinker Tones. Pues bien, por lo visto el festival sigue y éste sábado continua la experiencia online con la asistencia de Mendetz.


Éste sábado 23 de octubre, a las 22:00 h, coincidiendo con la noche de luna llena, Mendetz asaltarán el Eristoff Internative Festival en un concierto interactivo que se retransmitirá en directo, gratis y por internet, a través de la web www.eristoffinternativefestival.com.

Como recordaréis gran parte de la gracia de éstos conciertos es poder interactuar con la banda desde tu casa, en ésta ocasión cada usuario podrá elegir qué cámara ver en cada momento, haciendo su propia realización personalizada del concierto

Además de todo eso ya podéis entrar en la página web para apoyar a vuestro Mendetz favorito, ya que han montado el concierto como un concurso de popularidad dentre los miembros de la banda.

Y finalmente también se puede participar en la promoción Tú haces el concierto, que consiste en proponer ideas para que Mendetz las lleve a cabo en el escenario. De entre todas las sugerencias recibidas, el grupo escogerá las 5 más originales o divertidas y sus autores recibirán una entrada individual para asistir al concierto.

Supongo que más de uno se estará preguntando ¿Y quién demonios son Mendetz? pues son una banda barcelonesa de Synth rock que seguramente conoceréis por su tema rompepistas FutureSex, aunque tiene otros hits bastante populares como Maximo Trufatto o Flashback, de su nuevo álbum Souvenir.

Así que el sábado si miráis el concierto fijaos bien, porque me han invitado a ir de público, a la vuelta ¡la crónica del concierto!

El dia 6 va ser un dels millors dies del festival en quant a películes es refereix. Vam poder veure Rare Exports: A Christmas Tale pel mati, la peli que més endavant seria la guanyadora del festival, i a la nit vam veure Insidious, la nova proposta d'en James Wan, que és una de les pel·lícules que més m'ha agradat aquest any.

Rare Exports: A Christmas Tale, és un llargmetratge que serveix de preqüela a els curts Rare Exports Inc. i Rare Exports: Safety Instructions, i ens explica la historia d'uns criadors de rens, que veuen la seva vida alterada per unes misterioses excavacions que s'estan fent a una muntanya propera.

Tot i no ser un film estrictament de terror ni de sang i fetge, està clar que Rare Exports respira fantasia per tot arreu. Amb una brillant mitologia pròpia, on el pare noel no és un gras rialler, sino un ferotge perseguidor dels mals hàbits infantils, aconsegueix divertir, entretenir, i explicar una molt bona història que lliga perfectament la trama amb els curts, i de pas, espantar als nens que es portin malament.

James Wan va fer acte de presència al Retiro per fer la introducció de la seva nova pel·lícula, Insidious, que s'allunya el màxim possible del film que va donar-li la fama, Saw. A Insidious veiem la lluïta d'una familia contra els esperits que intenten poseïr el cos en coma del seu fill petit.

Amb una clara intenció de fer un Poltergeist modern (en Wan no se n'amaga), ens trebem amb una pel·lícula sense gens de sang, pro amb molt de suspens, del que et fa estar en tensió i amb els pèls de punta, donan-te un ensurt rere un altre.

El film és bonissim, i tot i que la tensió decau una mica cap al final va tenir una gran acollida entre el públic del festival, amb una ovació com poques he sentit aquest any. Si us agrada la por és imprescindible!

Durant el cinqué dia del festival vam assistir a la primera de les dues maratons de vampirs que s'han projectat. En el nostre cas vam pode veure el curt Sacrifice: A Vampire Tale, una petita sorpresa amb la presentació de La wikipeli: Miedo a càrrec de Jaume Balagueró, i els llargmetratges Stake Land, Prowl i Suck.


A més a més es va fer entrega de la Maria Honorífica al gran Sid Haig per tota la seva trajectòria de més de 50 anys dedicats al cinema fantàstic, i de renovada fama gràcies al peculiar Capità Spaulding el pallasso psicòpata que va interpretar tan a La Casa dels 1000 Cadàvers com als Renegats del Diable.

Stake Land es situa en una amèrica envaïda per una plaga de mostres xucladors de sang. Durant la nit, ells son els amos, pro durant el dia apareixen els humans, molts d'ells membres de sectes i fanàtics religiosos. En mig d'aquest infern ens trobem a en Martin, el jove aprenent d'un dur caçavampirs a qui tots anomenen Mister. Tots dos es dirigeixen a New Eden, la zona lliure de monstres on han de trobar la salvació.

De moment és una de les pelis que més m'ha agradat del festival, combinant el millor de The Road, amb un viatge mestre/alumne que pot recordarnos a Zombieland pro sense les bromes estúpides, es clar. Esteu obligats a veure-la!

Tot seguit vam poder veure Prowl, la historia d'uns adolescents bastant curtets que tot intentant arribar a Chicago es queden sense cotxe, decideixen muntar-se a la part de darrere d'un camió i acaven a un escorxador abandonat lloc de caça d'un grup de vampirs.

Prowl és una de les pelis fluixetes del festival, amb una historia massa lineal i de final previsible i uns personatges tan estúpids que es mereixen la mort desde el minut 5 de pel·lícula és difícil salvar-ne alguna cosa.

La nit va cavar amb la comèdia vampírica Suck, on una banda de rock en decadència veu obrir-se les portes de la fama gràcies a la seva baixista, recentment convertida en xucladora de sang per un antic vampir.

Si us agraden el rock i els vampirs us fareu un fart de riure amb Suck, un film molt entretingut ple de referències i amb col·laboracions (pro llargues per no considerar-les simplement cameos) de luxe com les d'Alice Cooper, Iggy Pop i Moby i amb el genial Malcom McDowell en el paper de caçavampirs. Molt recomanable, sobretot si ets més aviat rockero.

El passat diumenge vam assistir a la Japan Madness night, a l'Auditori, on vam poder veure el curt Brutal Relax (molt recomanable) i on en Yoshihiro Nishimura ens va presentar els seus dos films, Helldriver i Mutant Girls Squad que es projectaven conjuntament amb Alien vs. Ninja.


Com podeu veure el Sr. Nishimura és tot un showman, i davant la sorpresa de tots, es va treure el tratge que duia per quedar-se amb uns bolquers i mostrar-nos el seu amic bebé zombie, que l'ha acompanyat a totes les seves presentacions de Sitges.

Després del curt i les presentacions la nit va començar amb el film de zombies Helldriver, un film ambientat en un futur postapocaliptic, on el japó ha quedat dividit en dues zones, la dels humans i la dels zombies. La Kika, una noia convertida en mig androide després d'un accident, haurà d'endinsar-se al cor del territori zombie per a derrotar a la Reina.

Dintre de l'univers delirant de les produccions gore japoneses, Helldriver és un bon titol, amb efectes especials delirants, combats impossibles i escenes èpiques a ritme de j-pop, és a dir, tot el que es pot esperar d'un títol d'aquest gènere.

A més a més en Nishimura ha intentat fer una crítica al govern japonès, sobretot dintre del primer acte (la pel·lícula consta de tres actes) cosa molt respectable, pro que potser no encaixa gaire dintre del tipus de film i que fa que s'allargui una mica massa. Tot i això, si us agraden les pelis japoneses esbojarrades no us la podeu perdre.


La Rin es una joveneta que pateix bullying a la seva escola. Desesperada i a punt de suicidar-se, descobreix el dia del seu setzè aniversari que és una mutant, una cosa no gaire ben vista entre els humans, disposats a exterminar-la.

Aquest és l'argument de Mutant Girls Squad, un deliri dirigit per tres dels directors més importants dintre de l'onada de gore japonès actual. I només a ells podia venir-los la idea d'uns pits/katana o d'una motoserra anal.

No deixa de ser un altre fil més dins del génere, i com la majoria d'ells surrealista i entretingut, si us agraden aquestes pelis es tracta d'una aposta segura!

Alien vs Ninja pot presumir de tenir un títol que no enganya, i que ofereix bàsicament el que promet. Uns ninjes de dos clans rivals han d'unir forces per lluitar contra uns extraterrestres provinents d'un meteorit que acaba de caure prop del seu poble.

De les tres amb diferència va ser la peli més fluixeta de la nit, bàsicament perque l'argument no dona per massa i perque és massa evident que els alienígenes son homes disfressats amb unes malles apretades. Bàsicament un capítol llard de Power Rangers amb efectes gore.

El passat dissabte dia 9 vam assistir a la marató Zombi al Retiro, on es projectaven els curts Déjate morder, Dance with the devil (La terrible malediction) i Alice Jacobs is Dead, seguits dels llargmetratges The Dead, Damned By Dawn i Evil in the Time of Heroes (To Kako Stin epohi Ton Iroon).

Després de les degudes presentacions i un animat speech d'en Joan Bentalle, director de Déjate morder, vam poder veure els curts, i com a sorpresa final, es van projectar tres capítols de la series Zombis, del Terrat, protagonitzada pel famós Berto Romero.

Després de veure Zombis vam gaudir d'un monóleg a cárrec d'en Berto Z, la versió Zombi de Berto Romero, carregat d'humor i acudits sobre humans.

El primer film projectat va ser The Dead, que ens explica la historia d'un tinent nord americà atrapat a una Àfrica envaïda per zombies. Per sobreviure haurà d'aliar-se amb un sargent local.

Tot i que la premisa inicial recordarà a més d'un la trama de Resident Evil 5 està molt equivocat. En realitat es tracta d'un film de zombies a l'antiga, rodat a uns escenaris privilegiats. Desafortunadament la bellesa estètica del film no va ser prou per entretenir al públic del Retiro, que va acavar avorrint-se amb una trama excessivament lenta i minuts i minuts de gent caminant pel desert sense cap tipus de diàleg.

Personalment crec que no es una mala pel·lícula, simplement que no va dirigida al tipus de públic que va a una marató zombie, que buscava alguna cosa amb una mica més d'acció a les 2:30 de la matinada.


El segon film projectat va ser Damned by Dawn. Més que una historia de Zombies la pel·lícula ens explica una historia de Banshees, un ésser mitológic que anuncia a una familia la mort d'un dels seus membres.

Es tracta d'una producció amb un pressupost modest que no encaixava gaire a una marato zombie, vist que comptava amb múltiples fantasmes i esperits, pro tan sols un parell de morts vivents. La veritat és que Damned by Dawn es queda curta. Es queda curta en quant a por, perque no va més enllà d'un parell d'ensurts previsibles, i també es queda curta en quant a sang i fetge. I la veritat es que no supleix cap de les dues coses amb la trama, que és més aviat justeta.


La nit la va tancar Evil in the time of heroes, una comedia zombie grega d'alló més especial, que va saltant entre la grécia antiga i la moderna, relatant-nos la lluita d'un grup d'herois (al passat) i un grup de perdedors (al present), combatent contra el mal que ha despertat una gran horda zombie.

L'argument d'Evil in the time of heroes és bastant surrealista, i si intentes analitzar-lo tampoc té gaire sentit, pro sincerament això no és el que acostuma a buscar el public zombie. El públic zombie busca riure, busca sang i fetge, moments épics i morts espectaculars, i precisament res d'això falta a la pel·lícula, que definitivament va ser la gran triomfadora de la nit, al menys per als espectadors.

Cinquena i última entrega dels títols que m'ha semblat que calia destacar de la programació del 43 Festival de Sitges, ara dintre de les seccions de menys terror i de caire més fantàstic, pro igualment interessants. Podeu veure la programació completa a la pàgina oficial.


SECCIÓ NOVES VISIONS – FICCIÓ

Exploració de nous territoris de la narració, donant èmfasi tant en aspectes temàtics com formals de pel·lícules que són una visió del present com també una inquietant premonició del temps que vindrà.

CHATROOM (Hideo Nakata, Regne Unit)


El director de The Ring i Dark Water s'allunya del gènere del terror més pur i ens endinsa en un thriller psicològic a internet. El film ens transporta entre el mon virtual d'una sala de xat on un grup d'adolescents s'animen els uns als altres a comportar-se malament i les seves vides reals. (Tràiler)

EARTHLING (Clay Liford, EUA)


Després d'un estrany accident a l'estació espacial internacional, un grup d'habitants de la terra pren consciència de que no son qui creuen ser, i que la seva vida ha estat una gran mentida. (Tràiler)

SECCIÓ NOVES VISIONS - NO FICCIÓ
L’espectador s’endinsa en nous àmbits del documental i la seva relació amb la ficció i en el continuo debat que el gènere fa de la realitat.

VAMPIRES (Vincent Lannoo, Bèlgica)


És difícil fer a aquestes alçades una pel·lícula de vampirs innovadora, pro sembla ser que en Vincent Lannon ho ha aconseguit. Vampires es tracta d'un documental d'una familia de classe mitja, que en forma de comèdia fosca, ens expliquen la seva vida com a vampirs. (Tràiler)

SECCIÓ NOVES VISIONS – DISCOVERY
El festival fa patent la seva aposta continua pels treballs d’equips seguidors del que coneixem com “cinema de guerrilla”, amb realitzadors al cap davant que plantegen propostes formals i conceptuals arriscades des de la més absoluta i assumida independència.

8TH WONDERLAND (Nicolas Alberny i Jean Mach, França)


8th Wonderland és el primer país creat a la xarxa. Sense un lloc físic en concert els seus ciutadans comencen a prganitzar-se per a fer petites accions de guerrilla, com instal·lar dispensadors de preservatius a les portes de les esglèsies, que criden la atenció del món. Amb el nomenament d'un ambaixador i la aparició del suposat creador del moviment, les accions de 8th Wonderland passaran a anar més enllà d'innocents bromes. (Tràiler)